Amor, donar

Llarg i eixorc camí de desert, això és el què m’ha esperat a cada trencament de relació. Un erm emocional, la desesperança. Si sóc honest, honest amb mi mateix, honest amb mi mateix fins el dolor, puc arribar a entreveure allò que més mal m'ha fet. És, simplement, perdre’m allò que satisfà de l’amor: donar. Tendim a confondre, potser justament, qui sap, estimar amb rebre, amb ser estimats. És clar, que ser estimats és important. Però el vertader diamant que s’amaga darrere d’un acte d’estima està fet d’ofrenes. On l’amor es manifesta en tota la seva brillant amplitud i riquesa és en l’acte senzill, pur, bàsic, de donar, de donar-se. Això es perd amb cada mort de parella, i costa recuperar-ho amb una altra persona. Cal temps per tornar a sentir aquesta necessitat íntima de lliurar-se a algú altre, de compartir amb desinterès la quotidianitat franca, de suport, de ser-hi i fer. Cal temps perquè tot amor té subjecte, que som nosaltres, però l’objecte, el ser sobre el qual hi dipositem l’estima, ha de venir, venir com una entitat escollida i assenyalada, dotada d’una àuria d’inevitabilitat, una pàtina de predestinació, d’una boira matinal d’esperança, potser un hàlit diví, no ho sé. Sí que sé que no sempre ve, o que com a mínim tarda. Això és tot, tan senzill: a qui donaré? I sobretot, quan de l’enllà.