Les primeres mans a acariciar-nos

Arriba un moment en què la conversa entre dues persones separades passa indefectiblement per l’experiència mútua dels anteriors matrimonis. Quan un es casa sempre té la tendència a pensar que serà per sempre i no crec que a ningú li agradi gaire la situació amarga de la ruptura, i a més si hi ha fills per entremig. És, ras i curt, un fracàs del projecte familiar. I això, per més temps que passi, i per més que se superi, que se supera, sempre queda com un rau-rau en un recó de la memòria, en un petit cofre tancat a pany i forrellat, i que només s’obre molt de tant en tant, ni que sigui només per nostàlgia en un tediós diumenge a la tarda de sofà davant d’una pel·lícula avorrida. S’accepta el fracàs, s’assimila. Però mai no s’oblida. És el mateix que pensar en les mans de la mare o del pare, aquelles que van ser les primeres a acariciar-nos. Quan ja no hi són, ni ells ni les seves mans, i es recorden, dol. Sí, dol, la seva evocació fa mal. En el fracàs matrimonial succeeix una cosa semblant: sempre hi queda un doloret per entremig, una molèstia, un desencaixament.